WebMaster i TrailRunner

Transvulcania 2026: el nostre retorn a «la isla bonita»

El desembre de 2024 vàrem passar una setmana a La Palma i ens va agradar tant que enguany hi hem tornat. Aquesta vegada, l’objectiu era participar a la Transvulcania, una de les curses més recomanables de totes les que conec. Viatjar fins aquí implica agafar dos avions, ja que no hi ha vols directes des de Mallorca, però l’esforç paga la pena amb escreix. A més, hem tengut la sort de compartir l’experiència amb uns bons amics que han fet que el trajecte, l’estada i la competició fossin molt més agradables. En total han estat cinc dies, un temps més que suficient per aclimatar-nos i per gaudir de l’illa tant abans com després de córrer.

Encara que ja han transcorregut algunes setmanes des de llavors, mantinc ben viu el record de l’aventura. El més destacable, sens dubte, va ser la cursa de dissabte i l’espectacular excursió de dilluns per la zona nord. Amb tot, no vull deixar d’esmentar altres moments memorables, com la recollida de dorsals i el dinar de divendres, on ens vam aplegar un bon grapat de mallorquins. He editat un vídeo que resumeix aquesta nova escapada i aprofitaré les fotos següents per fer cinc cèntims dels moments que vull recordar per sempre.

 

Visita a El Remo, un barri costaner amb bons restaurants que va quedar aïllat després de l’erupció del Tajogaite.

 

Compartint una bona estona amb amics de Mallorca a la fira del corredor de la Transvulcania.

 

En Ramon, que tenia una costella fissurada, ja havia previst fer només el primer tram; va acabar molt content de poder córrer des de Fuencaliente fins a Los Canarios

 

La meva cursa va començar a les sis del matí a Fuencaliente. Als primers quilòmetres no ens deixaven fer servir bastons i, quan els vaig desplegar a Los Canarios, vaig veure que estaven trencats. Per sort, improvisant un arranjament amb elàstics i brides, els vaig poder utilitzar fins a la meta.

 

En arribar al Roque de los Muchachos, el punt més alt de la cursa, en Roman i en Samu em van portar uns bastons de recanvi. Tot i això, vaig optar per continuar amb els meus, que encara funcionaven a mitges. Ja ho diuen: «Val més dolent conegut que bo per conèixer»

 

Això és el Barranco de las Angustias, ja em quedaven pocs quilòmetres per arribar a la meta.

 

I això és a meva arribada a la meta, on m’esperaven en Ramon i alguns amics.

 

L’endemà de la cursa, diumenge, vàrem fer una passejada tranquil·la per La Cangrejera i La Salemera, una zona ran de mar on es respira una calma absoluta que recorda la Mallorca d’abans del turisme.

 

La zona de El Tablado, al nord de l’illa. Vàrem fer una ruta espectacular acompanyats d’un ca simpatiquíssim que es va unir al grup espontàniament i ens va guiar durant les quatre hores de camí.

 

 

 

Segona edició de la Travessa Mallorca: bé, però amb matisos

El passat cap de setmana, en Ramon i jo vam participar a la II Travessa Mallorca. Tots dos vam assolir els nostres objectius, i en sortim contents i profundament agraïts a totes les persones que fan possible que puguem gaudir del que més ens apassiona. Tot i així, he de dir que l’experiència no ha estat tan rodona com l’any passat.

D’una banda, en Ramon va patir una caiguda d’esquena que, per sort, no és greu, però que el mantindrà uns dies en recuperació.

De l’altra, jo vaig aconseguir millorar el temps de l’any anterior en gairebé dues hores, però amb un regust agredolç. M’explico: en aquesta cursa s’estableixen dues sortides, una per als corredors més ràpids i una altra per als més lents. Els lents surten a les 20.00 h, mentre que els ràpids ho fan cinc hores més tard. Aquest format, al meu entendre, desvirtua i dilueix força la cursa. Les sortides són poc concorregudes i, durant moltes hores, acabes corrent pràcticament tot sol.

A més, si tries sortir amb el grup dels ràpids —com vaig fer jo enguany— però no ets realment molt ràpid, la sensació en arribar a meta pot ser enganyosa: sembla que arribis dels darrers. En el meu cas, vaig acabar en la posició 21 de 85 participants, però la percepció en creuar la meta va ser ben diferent. Vaig tenir la impressió que era dels últims i que tant en Ramon com les meves amigues havien hagut d’esperar-me una eternitat.

 

Amb na Cristina Prats (la meva dentista, amiga i rival) i amb en Ramon, na Marga i n’Helena (família que tries)

Ja era conscient d’aquesta situació quan vaig decidir sortir amb els ràpids, i no me’n penedeixo. Ha estat un repte exigent, i assolir-lo deixa una gran satisfacció. Tot i això, si l’any que ve es manté aquest format de dues sortides, probablement no hi participaré. Després d’haver provat ambdues opcions, ara només em motivaria una sortida única que unifiqués tots els participants.

Esper que els organitzadors entenguin aquestes paraules com una crítica constructiva. Som conscient que hi ha motius darrere aquesta decisió, però tenc la sensació que a la majoria de corredors aquest format no ens acaba de convèncer.

A continuació, comparteixo algunes fotografies magnífiques fetes per en Wishanfg que l’organització posa a disposició de manera gratuïta —sens dubte, un dels grans encerts de la cursa. Això sí, he trobat a faltar una imatge meva arribant a meta… però bé, no es pot tenir tot 😉

La Mallorca 5000: un altre repte superat i una lliçó apresa

Aquest darrer dissabte vaig tornar a participar a la Mallorca 5000. Molts de vosaltres ja coneixeu la duresa d’aquesta prova, però sempre val la pena recordar-ho: és una cursa d’ultra-exigència per la seva tecnicitat, desnivell i distància. Les dificultats per complir els temps de tall són evidents, i el percentatge de finishers és notablement baix. Enguany, la classificació de la distància 5000 ho corrobora: només 88 corredors vam arribar a la meta, i 50 es van retirar. La modalitat de relleus i la distància 1000 K son un poc més assequibles, però també impliquen un gran esforç.

He participat en vàries edicions i aquesta és potser la que m’ha anat més bé, tenint en compte que era més llarga i més tècnica que les anteriors edicions (2018, 2019, 2022, 2023 per relleus ) . I a la meva edat mantenir el rendiment ja és molt més del que es pot demanar.

La veritat és que vaig passar molt de gust i en bona part gràcies a un petit incident, la ruptura d’un dels dos bastons. Aquest estri sol ser indispensable per a mi, però l’accident em va obligar a repensar l’estratègia. Vaig optar per seguir amb un únic bastó, tot i que el vaig fer servir poc, confiant cegament en la meva agilitat general a les baixades i en la força de les cames a les pujades.

He de dir que va ser un dia molt calorós i em vaig fer un fart de beure i menjar, com sempre, i això em va ajudar a arribar a la meta amb energia de sobres. Dues càpsules de cafeïna també varen ajudar, la primera a les 11:00 (just després de trencar el bastó i buscant un extra de lucidesa), i l’altra a les 17:00 per arribar a la meta amb empenta però no massa perquè si no després al vespre al llit no puc dormir.

Vull felicitar l’organització pel marcatge: tot i que en algun punt et podies despistar, en general han millorat moltíssim les indicacions. Els avituallaments, com sempre, de luxe! Una menció especial als fideus de meta.

Córrer a casa i retrobar-te amb tants coneguts fa la cursa especial. Els voluntaris i companys van ser amabilíssims. Vaig tenir la sort de compartir quilòmetres amb na Coloma, n’Alejandro, en Miquel i en Jaume. Tots ells em van ajudar a fer via i a gaudir encara més del recorregut.

Un agraïment a n’Indhira, que em va assessorar genial a l’avituallament de Lluc, i a tots els que em vàreu fer fotos i vídeos: Munia, Martí, William…

I com no, gràcies a en Ramon, que em va acompanyar a la sortida i em va recollir a la meta, exactament el que necessitava i li vaig demanar. Li podria haver demanat que em portés un bastó a Lluc, però vaig preferir fer l’experiment d’una ultra amb un sol bastó. Ara ja ho sé: sense bastons no s’acaba el món. S’arrisca més, però també es va més ràpid, i en moments d’extrema necessitat, un bastó és millor que cap. Una nova lliçó apresa i això no té preu.

Des d’un punt de vista crític, l’únic que va resultar un poc molest en comparació amb anys anteriors va ser la confluència amb els corredors de la nova distància 1000k: el fet d’haver de deixar passar els participants de la 1000k, que sortien més tard des de Lluc i anaven molt ràpid, va ser incòmode en trams estrets i tècnics com la baixada de Coll de Puig de Ca fins a Fartàritx i després el camí empedrat baixant cap a Can Huguet. Tot i això, que t’avancessin més endavant en trams amples, com la pista fins a Pollença, va ser engrescador, com quan en Jaume em va estirar cap a la meta. Però, en general, prefereixo les curses on les distàncies llargues i curtes no es mesclen. De cara a futures edicions, per evitar aquesta confluència entre corredors de les dues distàncies (5000k i 1000k) i millorar el flux, proposo que els corredors de la distància 1000k surtin de Lluc a les 13:00 o 14:00 h. Crec que així les trobades en els punts més tècnics serien mínimes.

UTMB 2025: Deu anys visitant Chamonix

Enguany no hem faltat a la nostra cita anual a Chamonix, i ja son déu anys de fidelitat perquè fins i tot l’any del Còvid 2020 hi vàrem anar. Tot això ha estat possible gràcies a l’amabilitat de la família Worthington, que ens lloga el seu Mazot cada any per les dates de l’UTMB. GRÀCIES a, Mandy, Todd i les seves dues filles, Samantha i Tash per ser els millors amfitrions que es pot tenir. I per molts anys!

Aquí van el resum, les fotos i un vídeo d’aquests meravellosos dies a la meca del trail running.

Divendres 22 d’agost: arribada i KM Vertical Chamonix

A diferència de l’any passat, el vol va arribar a Ginebra amb puntualitat britànica i el mateix dia ens va donar temps de sortir a fer una primera ruta. En Ramon va anar pel riu, i jo vaig optar per aclimatar fent el popular KM vertical de Chamonix. Als track a Strava i a Wikiloc hi falten alguns quilòmetres i metres de desnivell perquè el GPS no va agafar senyal fins que ja portava una bona estona pujant.

Dissabte 23 d’agost: de Les Contamines a les Houches passant pel Col de Tricot

Ben de matí i amb un fred que tallava l’alè, vàrem agafar un tren fins Saint Gervais i després un bus fins a Les Contamines amb l’objectiu de recórrer el que per a mi es la part més dura de la TDS: la pujada infernal cap al Coll de Tricot. Ens va fer un dia espectacular i tot i que no vàrem seguir ben bé el nou recorregut de la TDS del 2025 (ja no passa el pont Bionnassay), va servir per recordar-me com d’exigent és aquell tram i que convé arribar-hi amb unes bones reserves d’energia (track a Strava i Wikiloc)

Diumenge 24: Petit Balcon Sud, berenar a Al’Pain i recollida de dorsal

Diumenge vàrem optar per una ruta fàcil, molt recomanada per la nostra amiga Esther, el Petit Balcon Sud, i en acabar vàrem berenar a la Boulangerie Al’Pain d’Argentière que també ella ens havia recomanat fervorosament (track a Strava i a Wikiloc). A l’horabaixa vàrem anar a recollir el meu dorsal i més tard a sopar al Poco Loco, una de les activitats «imprescindibles» quan ets a Chamonix.

Dilluns 25, dimarts 26  i dimecres 27

La TDS comença a les 23:45 del dilluns a Courmayeur i allà esperant la sortida vaig fer amistat amb una argentina de Mendoza. Sempre és una alegria poder compartir aquests moments previs a la cursa amb algú i fer que l’espera sigui més agradable: gràcies Gabriela Carina Díaz i enhorabona per haver completat la TDS!

Aquesta era la meva quarta TDS i vaig optar per seguir una estratègia molt conservadora i alhora ambiciosa, amb l’objectiu d’afrontar la segona nit amb força. El pla era no prendre cap tipus de cafeïna fins que fos imprescindible i vaig aconseguir posposar el moment fins quan ja portadava 23 hores de cursa.

La primera nit i durant tot el dia vaig anar animada, especialment quan em vaig trobar de cara participant a la PTL, n’Eduardo Bellini, germà de la veterana Helena Bellini, windsurfista olímpic i una institució al món de l’esport mallorquí. I és que creuar-se amb els corredors de la PTL és habitual quan fas la TDS o la UTMB i suposa un xut d’humilitat, ja que la seva cursa dura 5-7 dies i recorren uns 300 km i 25000 m de desnivell positiu, més del doble que nosaltres!

Però després, el tram des de l’avituallament de Gitaz fins al de Beaufort se’m va fer etern, especialment pel canvi de recorregut per l’amenaça de tempesta elèctrica, molt poc atractiu i avorrit. Vàrem ser unes 6-7 hores molt dures mentalment. Prendre algun cafè hauria ajudat a passar més de gust, però em vaig resistir recordant que després ho agrairia.

Sortosament, quan finalment vaig sucumbir a la cafeïna, sí va tenir l’efecte revulsiu esperat i em vaig deixondir completament fins a la meta, evitant la temuda son de la segona nit. Tant és així que vaig arribar eufòrica i plena d’energia a Chamonix, on amablement m’esperaven na Cristina, en Javi i en Ramon. Mil gràcies a tots tres!

Ara que han transcorregut alguns dies i he pogut comparar el meu rendiment amb el d’altres anys, veig que l’estratègia no va anar malament. Pràcticament vaig igualar el temps del 2023 i aquell any no es va fer l’infernal «Fort de la Plate». És cert que el 2023 vaig quedar 2a de la meva categoria i enguany 3a, però això ja depen del nivell de les meves rivals, més que del meu estat de rendiment. En fi, si torno a fer alguna ultra de dues nits (en acabar jurava que no), possiblement torni a emprar l’estratègia de posposar el consum de cafeïna tant com es pugui (track a Strava i a Wikiloc).

Vídeo record de la TDS, cortesia de l’organització

Dijous 28: dia de recuperació i arribada de na Cristina

Dijous quan em vaig aixecar no tenia moltes forces i em vaig tornar al llit a dormir un poc més, però a mig matí ja em trobava bé i en Ramon i jo vàrem anar nedar a l’espectacular piscina de 50 metres de Chamonix, fent una aturada estratègica abans a Le Paniere per recarregar bateries. Era l’aniversari den Ramon i s’havia de celebrar 🙂

A l’horabaixa vàrem anar a fer una volta per la Fira, a escoltar una xerrada del mític Scott Jurek i després vàrem anar a veure l’arribada de na Cristina, que va fer una gran cursa. Enhorabona, Cristina!

Divendres 29: Llacs Cheserys i Blanc, i sopar amb Roman i amics

La meva estratègia conservadora a la TDS em va permetre sortir a entrenar el mateix divendres, quan encara no havien transcorregut 48 del final de la cursa. I és que el temps era bo i no es podia desaprofitar l’oportunitat. Vaig fer una ruta en solitari espectacular que ja feia anys que tenia pendent, la pujada als llacs Cheserys i Blanc pel les escales i passos equipats. La baixada de La Flegere la vaig fer amb telefèric, per no carregar els genolls. A més és una ruta que associo sempre amb el final de l’UTMB i la recordo com «eterna» (track a Strava i a Wikiloc).

Al vespre vàrem sopar amb en Roman i els seus amics Samu, Joan Carles, Santi i Jorge, els dos últims havien fet l’OCC exitosament el dia abans, igual que na Cristina, però un poc més tranquils i anant junts.

Dissabte 30: excursió a la Jonction amb en Roman i amics

L’excursió fins a la Jonction, punt on s’ajunten les glaceres de Bossons i Taconaz és possiblement una de les més recomanables a Chamonix, apte per a tothom que tingui una bona de preparació física. Et deixa als peus del Mont Blanc i si no es tapa dóna la impressió que hi podries arribar amb molt poc esforç: res més lluny de la realitat 😉

Vàrem pujar amb el telecadira que t’evita uns 400 metres de desnivell positiu, però així i tot l’excursió és dura, dura, amb un desnivell positiu de 1350 metres. Però amb la bona companyia i les rialles encara es va fer curt (track a Strava i a Wikiloc)

Diumenge 31: cim del Mont Buet, de 3096 m metres d’alçada

Diumenge era Sant Ramon i el nostre últim dia per poder fer una sortida llarga i com que les previsions meteorològiques eren excel·lents ens vàrem aventurar a fer cim al Mont Buet, una ruta dura, tècnica i molt exigent que ja havíem fet el 2020, fet que ens donava confiança. La pujada va ser espectacular i molt agradable, la baixada ja va ser més estressant perquè anàvem contra rellotge amb risc de perdre l’últim tren de tornada cap a Chamonix (track a Strava i a Wikiloc). Però finalment ho vàrem aconseguir i la cloenda va ser un sopar deliciós al Cool Cats de Chamonix.

I aquesta va ser la nostra darrera aventura enguany, però ja hem reservat el «nostre» Mazot i bitllets d’avió per al 2026 així que la sèrie continuarà. Gràcies a tots el que feu possible que puguem seguir gaudint del que més ens agrada i als que ens llegiu.