Divendres, dissabte i diumenge
Finament arriba el dia de la veritat, millor dit, els dies de la veritat, els dies de la cursa UTMB. Començo molt animada, gaudeixo més que mai de la sortida: faig una amiga i, tot i la gentada, puc esquivar els habituals taps de la sortida. N’Esther, na Mandy, en Ramon…, cadascun en diferents punts, em saluden al meu pas. Vaig feliç!
Quan porto tant sols 20 km, a Saint Gervais, m’adono que duc la punta d’un bastó trencada: possiblement s’ha trencat quan un corredor m’ha trepitjat el bastó sense voler. Això em preocupa moltíssim, si s’acaba de trencar la punta, es trenca la corda que tensa els tres segments i el bastó deixa de funcionar. Valoro si demanar a en Ramon i n’Esther que em portin un bastó de recanvi en algun punt i ho descarto, massa complicat, les carreteres estan tallades per la cursa. Al tram que va fins les Contamines veig uns joves que estan animant des d’un balcó i els demano si tenen un tap de goma per protegir la punta. No en tenen però em fabrico un tap amb cinta adhesiva de pintor. GRÀCIES amics! Més endavant, a Notre Dame de Gorge la verge m’envia un àngel entre el públic que amablement em dona els taps que porta als seus bastons. No els necessita, diu. GRÀCIES amic! Seran la solució definitiva. No obstant el tap patina i em fa anar un poc perjudicada tota la cursa, tant física com mentalment.
Tota la resta va molt bé, fa bon temps, no em fa mal res, no tenc problemes. Pero a partir de Champex Lac, quan porto tres terços de cursa i estic a la segona nit, començo a tenir molta son, les forces mentals flaquegen. A Trient ja arribo molt cansada. Només penso en dormir. Veig un banc al costat del punt de control i provo una cosa que no havia provat mai abans: DORMIR. Activo un temporitzador de 10 minuts al rellotge i crec que aconsegueixo dormir-ne 5. Quan em desperto em trobo genial, he tornat a néixer, però l’efecte dura poc. I ja només penso en tornar a estirar-me a dormir. Dormir és droga dura. Però no trobo el lloc adequat. Penso en tota la gent que em segueix online i descarto retirar-me, tot i que els dimonis de l’abandó habiten al meu cervell.
Passat el control de Vallorcine, a uns 20 km de la meta, telefono a en Ramon i li dic que arribaré, però tardaré molt, que vaig en mode «cadàver». Després veig una llosa plana devora el camí i torno a dormir 5 minuts més. Ressuscito un poc i reprenc la ruta. El camí entre el Coll de Montets i la Flegere inclou un tram tortuós, ple d’arrels… maleeixo els organitzadors per ficar aquest tram. Preferia mil vegades la dura pujada a la Tete aux Vents que almenys tenia unes vistes espectaculars. Quan arribo a la Flegere estic exhausta. Penso en estirar-me a sobre un banc, però veig dos sanitaris i em fa por que me facin proves i no me deixin continuar. Així que omplo un bidó de coca-cola i l’altre de cafè, menjo un poc de tot el que hi ha, i amb l’efecte de la cafeïna i el sucre baixo tan ràpid com puc cap a Chamonix. N’Esther i Peter m’animen pel camí i en Ramon m’espera a la Meta, al final resulta que arribo trotant, eufòrica i encara hauria pogut fer més. Ha estat dur però ha valgut la pena.
MIL GRÀCIES A TOTS
2 comentaris. Leave new
Yo vi en la página web que te habías descansado en los últimos controles y no sabía si era bueno o malo. Una madre siempre se preocupa. Eres super valiente. Te quiero.
Enhorabuena Elena, fascinado y emocionado de poder seguir todas vuestras aventuras. Un fuerte abrazo y por favor no dejes de seguir contándolas.