El desembre de 2024 vàrem passar una setmana a La Palma i ens va agradar tant que enguany hi hem tornat. Aquesta vegada, l’objectiu era participar a la Transvulcania, una de les curses més recomanables de totes les que conec. Viatjar fins aquí implica agafar dos avions, ja que no hi ha vols directes des de Mallorca, però l’esforç paga la pena amb escreix. A més, hem tengut la sort de compartir l’experiència amb uns bons amics que han fet que el trajecte, l’estada i la competició fossin molt més agradables. En total han estat cinc dies, un temps més que suficient per aclimatar-nos i per gaudir de l’illa tant abans com després de córrer.
Encara que ja han transcorregut algunes setmanes des de llavors, mantinc ben viu el record de l’aventura. El més destacable, sens dubte, va ser la cursa de dissabte i l’espectacular excursió de dilluns per la zona nord. Amb tot, no vull deixar d’esmentar altres moments memorables, com la recollida de dorsals i el dinar de divendres, on ens vam aplegar un bon grapat de mallorquins. He editat un vídeo que resumeix aquesta nova escapada i aprofitaré les fotos següents per fer cinc cèntims dels moments que vull recordar per sempre.
Visita a El Remo, un barri costaner amb bons restaurants que va quedar aïllat després de l’erupció del Tajogaite.
Compartint una bona estona amb amics de Mallorca a la fira del corredor de la Transvulcania.
En Ramon, que tenia una costella fissurada, ja havia previst fer només el primer tram; va acabar molt content de poder córrer des de Fuencaliente fins a Los Canarios
La meva cursa va començar a les sis del matí a Fuencaliente. Als primers quilòmetres no ens deixaven fer servir bastons i, quan els vaig desplegar a Los Canarios, vaig veure que un estava trencat. Per sort, improvisant un arranjament amb elàstics i brides, els vaig poder utilitzar fins a la meta.
En arribar al Roque de los Muchachos, el punt més alt de la cursa, en Roman i en Samu em van portar uns bastons de recanvi. Tot i això, vaig optar per continuar amb els meus, que encara funcionaven a mitges. Ja ho diuen: «Val més dolent conegut que bo per conèixer»
Això és el Barranco de las Angustias, ja em quedaven pocs quilòmetres per arribar a la meta.
I això és a meva arribada a la meta, on m’esperaven en Ramon i alguns amics.
L’endemà de la cursa, diumenge, vàrem fer una passejada tranquil·la per La Cangrejera i La Salemera, una zona ran de mar on es respira una calma absoluta que recorda la Mallorca d’abans del turisme.
La zona de El Tablado, al nord de l’illa. Vàrem fer una ruta espectacular acompanyats d’un ca simpatiquíssim que es va unir al grup espontàniament i ens va guiar durant les quatre hores de camí.
