WebMaster i TrailRunner

El viatge anual a Chamonix ha inclòs un gran ventall d’aventures: una excursió amb uns familiars, excursions amb les companyes del Club Sa Milana, altres activitats socials i, finalment, les curses UTMB. Una estada molt completa i variada, que va començar amb mal peu, però ha acabat magníficament. Aquí van els detalls, les fotos i un vídeo

Dissabte 24 d’agost: el vol d’anada es retarda més de 5 hores i arribem a Chamonix «in extremis»

Arribam a l’aeroport amb ganes de sortir volant cap a Ginebra però aviat ens assabentam que el vol té un retard de 5 hores. Així que el primer dia de viatge el passam ben tancats a l’Aeroport de Palma. Ho afrontam amb calma i resignació. Però quan arribam a Ginebra ja son les 22:00, hem perdut el trasllat que havíem contractat i d’entrada sembla que l’única manera d’arribar a Chamonix és un costós taxi. Per sort després d’uns moments de nervis, aconseguim contractar per telèfon dues places a un microbús compartit d’Alpybus a un preu raonable que ens deixa a  Chamonix poc després de mitjanit.

L’endemà a primera hora, havent dormit ja a la caseta de fusta «Le Mazot» que ens lloguen cada any els amables Mandy i Tod, esmorzam a Le Paniere de la plaça de Chamonix, contemplant l’arc de meta, feliços com nins: no ha estat tan greu. I ara que easyJet ja ha dit que ens abonarà les despeses i compensacions corresponents, encara menys.

Diumenge 25 d’agost: excursió i pícnic per Argentiere amb Patrick i Sylvie

Després de berenar i omplir la nevera del «nostre» Mazot, agafam el tren cap a l’estació d’Argentiere on ens esperen els cosins Patrick i Sylvie. Son una parella extraordinària que tot just acabam de conèixer: pares de família, poliglots, metges, músics, excursionistes, viatgers…  Ens mostren casa seva, ens fan de guies per les muntanyes d’Argentiere i ens conviden a un pícnic de luxe que insisteixen en carregar ells tot el temps. En acabar tornam a casa seva i ens menjam l’ensaïmada de Can Jaume que els envia la meva mare des d’Andratx.

[activity id=»12239224025″ markers=»true»]

Dilluns 26: excursió amb milanes al Niu de l’Àguila i glacera de  Bionnassay

Dilluns en Ramon surt pel seu compte i jo vaig amb les amigues de Sa Milana a fer una ruta  amb unes vistes espectaculars de la glacera de Bionnassay.

A l’horabaixa recollim els dorsals de la cursa ETC den Ramon i de les amigues de Sa Milana i després sopam i fem una volta pel centre de Chamonix.

[activity id=»12245645584″ markers=»true»]

Dimarts 27: ETC i pujada a la Tête de la Tronche

Dimarts agafam el bus que ens porta a Courmayeur i na Raquel i jo pujam fins a la Tête de la Tronche (2.584m) , mentre la resta d’amigues de Sa Milana i en Ramon corren la ETC.

És un dia preciós i tots acaben la cursa ETC molt bé. Na Raquel i jo hem d’anar ràpid per arribar a temps i veure’ls a tots entrar per la meta.

[activity id=»12255441313″ markers=»true»]

Dimecres 28: dia de recuperació a la piscina

Com era d’esperar, després d’entrenar amb na Raquel, estic cansada i agafo un petit dia de recuperació anant a la piscina a del Centre Sportive de Chamonix. Una piscina de 50 metres de llarg espectacular. És l’aniversari den Ramon i convidam en Sebastià a una modesta «raclette» al «nostre» Mazot. Al vespre sopam tots plegats, també amb en Peter i n’Esther. No hi ha foto, però després de sopar en Ramon ens convida a la seva gelateria preferida.

Dijous 29: un poc de tot

Dijous faig un petit entrenament per veure com em trobo: estic bé. UTMB anirà bé!

Després m’acomiado de les milanes que ja tornen cap a les illes, vaig a recollir el meu dorsal, acompanyo n’Esther i en Peter a una taula rodona sobre Kilian i encara em dona temps de veure arribar en Sebastià i n’Ana a la meta de l’OCC.

Divendres, dissabte i diumenge

Finament arriba el dia de la veritat, millor dit, els dies de la veritat, els dies de la cursa UTMB. Començo molt animada, gaudeixo més que mai de la sortida: faig una amiga i, tot i la gentada, puc esquivar els habituals taps de la sortida. N’Esther, na Mandy, en Ramon…, cadascun en diferents punts, em saluden al meu pas. Vaig feliç!

Quan porto tant sols 20 km, a Saint Gervais, m’adono que duc la punta d’un bastó trencada: possiblement s’ha trencat quan un corredor m’ha trepitjat el bastó sense voler. Això em preocupa moltíssim, si s’acaba de trencar la punta, es trenca la corda que tensa els tres segments i el bastó deixa de funcionar. Valoro si demanar a en Ramon i n’Esther que em portin un bastó de recanvi en algun punt i ho descarto, massa complicat, les carreteres estan tallades per la cursa. Al tram que va fins les Contamines veig uns joves que estan animant des d’un balcó i els demano si tenen un tap de goma per protegir la punta. No en tenen però em fabrico un tap amb cinta adhesiva de pintor. GRÀCIES amics! Més endavant, a Notre Dame de Gorge la verge m’envia un àngel entre el públic que amablement em dona els taps que porta als seus bastons. No els necessita, diu. GRÀCIES amic! Seran la solució definitiva. No obstant el tap patina i em fa anar un poc perjudicada tota la cursa, tant física com mentalment.

Tota la resta va molt bé, fa bon temps, no em fa mal res, no tenc problemes. Pero a partir de Champex Lac, quan porto tres terços de cursa i estic a la segona nit, començo a tenir molta son, les forces mentals flaquegen. A Trient ja arribo molt cansada. Només penso en dormir. Veig un banc al costat del punt de control i provo una cosa que no havia provat mai abans: DORMIR. Activo un temporitzador de 10 minuts al rellotge i crec que aconsegueixo dormir-ne 5. Quan em desperto em trobo genial, he tornat a néixer, però l’efecte dura poc. I ja només penso en tornar a estirar-me a dormir. Dormir és droga dura. Però no trobo el lloc adequat. Penso en tota la gent que em segueix online i descarto retirar-me, tot i que els dimonis de l’abandó habiten al meu cervell.

Passat el control de Vallorcine, a uns 20 km de la meta, telefono a en Ramon i li dic que arribaré, però tardaré molt, que vaig en mode «cadàver». Després veig una llosa plana devora el camí i torno a dormir 5 minuts més. Ressuscito un poc i reprenc la ruta.  El camí entre el Coll de Montets i la Flegere inclou un tram tortuós, ple d’arrels… maleeixo els organitzadors per ficar aquest tram. Preferia mil vegades la dura pujada a la Tete aux Vents que almenys tenia unes vistes espectaculars. Quan arribo a la Flegere estic exhausta. Penso en estirar-me a sobre un banc, però veig dos sanitaris i em fa por que me facin proves i no me deixin continuar. Així que omplo un bidó de coca-cola i l’altre de cafè, menjo un poc de tot el que hi ha, i amb l’efecte de la cafeïna i el sucre baixo tan ràpid com puc cap a Chamonix. N’Esther i Peter m’animen pel camí i en Ramon m’espera a la Meta, al final resulta que arribo trotant, eufòrica i encara hauria pogut fer més. Ha estat dur però ha valgut la pena.

MIL GRÀCIES A TOTS

[activity id=»12298838707″ markers=»true»]