WebMaster i TrailRunner

«Passar gust d’existir» és una cita del meu estimat professor Antoni Artigues que resumeix molt bé el que va ser per a mi la participació a la Travessa Mallorca 2025.

De seguida que es varen obrir les inscripcions m’hi vaig apuntar. He participat en moltes curses organitzades per en Mito Bosch  i la confiança en la seva experiència i bon tarannà és absoluta. No hi podia faltar.

D’altra banda la llarga distància m’encanta i no em volia perdre aquesta oportunitat. I no és la primera vegada que he recorregut la Serra de Tramuntana de Mallorca, des d’un extrem a l’altre, non-stop:

• dues vegades competint a les curses UMST que organitzaven n’Esther Vidal, en Dani Salas i en Toni Contestí (2013 i 2015)
• tres vegades durant la primavera del 2016 per lliure amb en Ramon, sense cap ajuda externa, quan es va deixar de fer la UMST.
• I després tres vegades quan varen agafar el relleu els clubs de muntanya (2016, 2019 i 2021).

Tot i això, és un repte que em fa molt de respecte, graduar les forces és clau.  Així que durant els tres mesos previs no vaig escatimar entrenaments i assajos. I és que en Mito ens oferia dues opcions i era difícil decidir-se:

• començar a les vuit del vespre amb un temps límit de 25 hores. Amb la condició que no podies passar per l’avituallament d’Esporles abans de les onze del matí.
• començar a l’una de la matinada amb un temps límit de 20 hores.

Per mi era un dilema, ja que cap de les dues opcions encaixava amb les meves previsions horàries, però després de diversos tests em vaig decantar per l’opció segura: sortir prest sense preses i intentar arribar a Esporles exactament a les 11 del matí i en tot cas accelerar a partir d’allà.

Fins dijous, quan vàrem anar a cercar els dorsals a Can Run d’Inca, no vàrem saber qui eren els nostres companys de cursa, la llista de participants no s’havia publicat. Allà em vaig assabentar que només seríem tres dones, na Paqui Vázquez, que és amiga meva i té el meu nivell, i na Victoria Albelda, a qui no coneixia aleshores. Allà mateix, a Can Run d’Inca, en Juanmi Fernández de la Federació em va dir que na Victoria era possiblement la millor de Sóller, que no es poc! Així les meves  expectatives eren quedar segona o tercera, amb bastants possibilitats de fer segona, sempre i quan arribés a meta. Així que es tractava d’arribar i punt.

Divendres vaig agafar el «transfer» de Peguera a Pollença i ja va començar la «festa», compartir el viatge amb en Biel Adrover i altres corredors va ser divertit. I en arribar a la Plaça de Pollença tot apuntava que la festa que ens esperava seria grossa: érem pocs però l’ambient era molt càlid. Vaig proposar a na Paqui de posar-nos davant de tot i la resposta dels corredors masculins i la «speaker» va ser molt bona: de seguida ens vàrem acostar les tres úniques dones al front de la sortida amb un sentiment de complicitat i germanor molt gratificant.  Aquí hi ha un petit vídeo que va fer en Xisco Fanals, president de la Federació:

Els primers quilòmetres els vaig fer amb na Paqui. Poc abans de Binifaldó em va atrapar en Toni Moreno d’Andratx i ja no ens vàrem separar en tot el vespre, va venir rodat: ara tu m’esperes, ara jo t’espero. Ell és més ràpid que jo, té marca de marató per sota de les tres hores, i m’estirava en alguns trams, però dedicava un poc més de temps als avituallaments, cosa que jo no acostumo fer. En aquest cas no m’importava perquè sabia que teníem el fre d’Esporles i tanmateix no podíem arribar-hi abans de les 11 del matí. Així que aprofitava per menjar més a cada avituallament i seure alguns minuts i passar més gust de la cursa.

En Toni i jo vàrem estar parlant i parlant tota la nit, amb ell i també amb altres corredors amb qui vàrem compartir molts quilòmetres, com dos joves de Palma Fitness, deixebles den Pep Nieto, un altre bon amic meu.

En arribar a l’avituallament de Sóller, anàvem exactament dins de l’horari que jo havia previst. Allà vàrem fer una aturada un poc més llarga, perquè hi teníem la primera bossa de vida, i perquè hi havia un amic meu, en Guiem Coll, que ha tengut problemes de salut i el vaig veure molt bé. En Guiem a més es amic de na Victoria i em va informar que havia passat feia uns 20 minuts.

Arribant a Deià vàrem trobar en Biel Adrover, que resulta que no havia trobat l’avituallament de Sóller i havia partit  en direcció a Deià sense carregar aigua ni menjar. I és que a Sóller faltaven fites, les zones urbanes sempre son complicades; sort que jo conec un poc Sóller i per intuïció i sentit de l’orientació en Toni i jo sí el vàrem trobar: quatre ulls sempre veuen més que dos.

A Deià vàrem fer una aturada breu i pujant als Cingles de Son Rullan ens va sortir el sol. Ens esperava un gran dia. Ens trobàvem bé i motivats. Hi havia molts fotògrafs i drons per allà dalt i vàrem ser tan afortunats que ens varen fer aquesta preciosa foto, on se’m veu a mi en Toni i un dels companys de Palma Fitness.

I després aquesta altra foto que m’encanta.

Jo volia arribar  a Valldemossa abans de l’inici de cursa de la distància de Marató, per veure en Ramon i per evitar cues i retencions que anticipava, així que arribant a Valldemossa li vaig dir a en Toni que havíem d’anar vius i que allà jo no aturaria ni un minut, per guanyar tot el temps possible. En arribar a Valldemossa ell tenia a la família novament, es va aturar un poc a saludar-los i jo vaig seguir sola. També hi havia en Ramon, a qui vaig saludar molt breument. I en Mateu Oliver, que em va dir que la meva rival, na Victoria, em portava només uns 10 minuts per endavant i que espavilés. Vaig pujar la comuna de Valldemossa com si no hi hagués un demà, més que res per evitar al màxim la riuada de corredors de la Marató que vendrien per darrere. Només em varen avançar els corredors més ràpids i àgils de la distància de Marató i de la Mitja Travessa, i la majoria em coneixien, em saludaven i m’animàvem, en comptes de fer nosa, m’empenyien cap a Esporles. Em vaig sentir molt estimada. Prop del Coll de Sant Jordi, m’hi esperaven les meves bones amigues Margalida Oliver i na Llucia Vaquer que em varen donar un bons consells; i arribant a Esporles n’Helena Moyà i n’Esther Bergmark que també em varen donar energia. Les vaig saludar molt breument, em sap greu, i després també a en Sebastià Oliver i na Bel Adrover.

Ja anava escopetejada a la «caça» de na Victoria: tenia esperances d’atrapar-la tot i que sabia que el seu nivell està molt per sobre del meu. Al meu cap ressonaven constantment dues paraules: «ESPAVILA» den Mateu, i «CAPET» de na Margalida. Així que fent cas de tots dos vaig anar fent, sense presses però sense pauses. Baixant de les Cases de Planícia en direcció a Estellencs de cop em vaig trobar la meva rival caminant, tot i que feia baixada. Vaig afluixar un poc el ritme i li vaig demanar si estava bé, si volia un Paracetamol, i em va dir que només estava molt cansada. La vaig avançar i  de cop em vaig embeneitir: somiava desperta i em visualitzava guanyant la cursa. Tenia com els ulls humits només de pensar-ho.  I de cop na Victoria em va passar com un avió i em va despertar del somni. Això em va fer espavilar al 100%, però tot i  donar-ho tot, vaig ser incapaç de tornar a veure-la. La meva única esperança era atrapar-la pujant la Coma den Vidal, que se’m dona bastant bé, i mirant els temps d’Elitechip veig que allà només ens separaven 5 minuts, però la baixada que ve després per la Coma de Ses Sínies és molt tècnica i sabia que allà m’agafaria distància. Tot i això, vaig seguir lluitant amb prudència fins a la meta, sense perdre les esperances i passant molt de gust. Al final em va agafar 19 minuts. I està clar que per molt que ho hagués intentat no l’hauria atrapat. Me queda el dubte de saber si l’hauria pogut guanyar avançant-la sense que em veiés, en algun moment estratègic, no tan bon punt quan la vaig veure. Però la veritat és que no hi vaig caure i no vaig tenir prou malícia. La part positiva és que gràcies a na Victoria, em vaig esforçar molt més durant les darreres hores de cursa i vaig arribar a la meta abans del que havia previst, contenta i molt satisfeta del resultat. A la meta vaig tenir l’oportunitat de parlar una estona amb ella i ens vàrem fer amigues. I al podi ens vàrem sentir molt unides. La llàstima és que na Paqui no havia arribat a l’hora de lliurament de premis i hi falta ella a la foto.

Crec que vaig deixar passar l’oportunitat de guanyar una ultra i que no es tornarà a presentar ja en la meva vida, però penso que és quasi millor no alimentar tant el meu ego: el més important és que vaig gaudir de la cursa al màxim, tant els mesos previs de preparació, fins al moment que varen arribar en Ramon i na Paqui a la meta sans i estalvis i vàrem tornar cap a casa.

L’endemà encara vaig passar molt de gust llegint tots els missatges i fotos que els meus companys i sobretot les meves companyes del Club Sa Milana i altres amics em varen anar enviant per Whatsapp, i avui encara continua l’eufòria contemplant les extraordinàries fotos que els fotògrafs ens varen fer. I per arrodonir-ho tot, l’organització m’acaba de comunicar per email que els tres guanyadors de la categoria absoluta, homes i dones, rebrem un premi en metàl·lic. No puc demanar més.

GRÀCIES a tots els voluntaris, organitzadors, col·laboradors, companys de cursa i públic en general que vareu prendre part en l’esdeveniment, de forma presencial o des de la distància. L’any que ve hi tornarem, si déu vol!

Recollida de sorsals, el dia abans, a Can Run d'Inca

Al transfer cap a la sortida. Foto de Juanmi Fernández.

Sortint de Valldemossa, a per na Victoria. Foto Wishanfg

Foto den Ramon també de Wishanfg

Esther, Helena, Llucia i Marga, les companyes de Sa Milana que varen venir a animar-me

Entrant a la meta. Foto de l'Organizació.

Entrant en la meta. Foto de Pau Verd

En Sebastià Oliver a la zona de post meta. Foto de la seva dona, Bel Mas

En Ramon arribant a la meta, foto de l'Organització

Quan va arribar na Paqui, vàrem tornar a pujar al podi. També hi surt en Mito, l'organitzador

Un retall del Diario de Mallorca on parlen de nosaltres