La Mallorca 5000: un altre repte superat i una lliçó apresa

Aquest darrer dissabte vaig tornar a participar a la Mallorca 5000. Molts de vosaltres ja coneixeu la duresa d’aquesta prova, però sempre val la pena recordar-ho: és una cursa d’ultra-exigència per la seva tecnicitat, desnivell i distància. Les dificultats per complir els temps de tall són evidents, i el percentatge de finishers és notablement baix. Enguany, la classificació de la distància 5000 ho corrobora: només 88 corredors vam arribar a la meta, i 50 es van retirar. La modalitat de relleus i la distància 1000 K son un poc més assequibles, però també impliquen un gran esforç.

He participat en vàries edicions i aquesta és potser la que m’ha anat més bé, tenint en compte que era més llarga i més tècnica que les anteriors edicions (2018, 2019, 2022, 2023 per relleus ) . I a la meva edat mantenir el rendiment ja és molt més del que es pot demanar.

La veritat és que vaig passar molt de gust i en bona part gràcies a un petit incident, la ruptura d’un dels dos bastons. Aquest estri sol ser indispensable per a mi, però l’accident em va obligar a repensar l’estratègia. Vaig optar per seguir amb un únic bastó, tot i que el vaig fer servir poc, confiant cegament en la meva agilitat general a les baixades i en la força de les cames a les pujades.

He de dir que va ser un dia molt calorós i em vaig fer un fart de beure i menjar, com sempre, i això em va ajudar a arribar a la meta amb energia de sobres. Dues càpsules de cafeïna també varen ajudar, la primera a les 11:00 (just després de trencar el bastó i buscant un extra de lucidesa), i l’altra a les 17:00 per arribar a la meta amb empenta però no massa perquè si no després al vespre al llit no puc dormir.

Vull felicitar l’organització pel marcatge: tot i que en algun punt et podies despistar, en general han millorat moltíssim les indicacions. Els avituallaments, com sempre, de luxe! Una menció especial als fideus de meta.

Córrer a casa i retrobar-te amb tants coneguts fa la cursa especial. Els voluntaris i companys van ser amabilíssims. Vaig tenir la sort de compartir quilòmetres amb na Coloma, n’Alejandro, en Miquel i en Jaume. Tots ells em van ajudar a fer via i a gaudir encara més del recorregut.

Un agraïment a n’Indhira, que em va assessorar genial a l’avituallament de Lluc, i a tots els que em vàreu fer fotos i vídeos: Munia, Martí, William…

I com no, gràcies a en Ramon, que em va acompanyar a la sortida i em va recollir a la meta, exactament el que necessitava i li vaig demanar. Li podria haver demanat que em portés un bastó a Lluc, però vaig preferir fer l’experiment d’una ultra amb un sol bastó. Ara ja ho sé: sense bastons no s’acaba el món. S’arrisca més, però també es va més ràpid, i en moments d’extrema necessitat, un bastó és millor que cap. Una nova lliçó apresa i això no té preu.

Des d’un punt de vista crític, l’únic que va resultar un poc molest en comparació amb anys anteriors va ser la confluència amb els corredors de la nova distància 1000k: el fet d’haver de deixar passar els participants de la 1000k, que sortien més tard des de Lluc i anaven molt ràpid, va ser incòmode en trams estrets i tècnics com la baixada de Coll de Puig de Ca fins a Fartàritx i després el camí empedrat baixant cap a Can Huguet. Tot i això, que t’avancessin més endavant en trams amples, com la pista fins a Pollença, va ser engrescador, com quan en Jaume em va estirar cap a la meta. Però, en general, prefereixo les curses on les distàncies llargues i curtes no es mesclen. De cara a futures edicions, per evitar aquesta confluència entre corredors de les dues distàncies (5000k i 1000k) i millorar el flux, proposo que els corredors de la distància 1000k surtin de Lluc a les 13:00 o 14:00 h. Crec que així les trobades en els punts més tècnics serien mínimes.