Entrada anterior
Desenvolupament web Mis Viajes en Bici, by Aina Supersix
Entrada següent
Desenvolupament de la botiga online de la Cooperativa Agrícola Andraitx

Avui fa un any que em vaig fracturar l’húmer en tres parts

El dijous 21 de gener de 2021, a mig matí, vaig sortir a córrer a prop de casa meva, una ruta molt fàcil i habitual, vaig ensopegar amb una pedra i vaig tenir una caiguda sense aparent importància. Quan em vaig aixecar em vaig adonar que el braç dret no responia como tocava i penjava d’una forma molt estranya. Vaig intentar recol·locar-lo sense èxit i vaig optar per telefonar al telèfon d’emergències 112 per demanar un rescat. Malauradament no hi havia cobertura: si no hi ha cobertura de cap companyia de telefonia mòbil, el telèfon 112 tampoc funciona, així que vaig haver de continuar caminant subjectant el braç amb l’altre i fent proves amb el mòbil fins arribar a un punt amb cobertura, on vaig poder telefonar l’112 i també a en Ramon.

Aviat em varen venir a rescatar uns voluntaris del Protecció Civil Andratx que em varen dur en el seu cotxe tot terreny fins al Coll de Sa Gramola, on m’esperava una ambulància. El trajecte amb el tot terreny fins al Coll de Sa Gramola pel camí pedregós va ser un autèntic infern, per molt que els voluntaris feien tot el possible per evitar que el cotxe és mogués. Tan de bo hagués anat caminant tira tira! Per sort amb l’ambulància i l’asfalt la cosa va millorar.

En arribar a la Palma Planas em varen diagnosticar una fractura d’húmer en tres parts i ja vaig quedar ingressada per ser intervinguda l’endemà mateix. Primer en una zona d’aïllament pendent dels resultats PCR i després ja en una habitació ben còmoda. En Ramon, que ja era amb mi a l’hospital, em va ajudar a fer els complicats tràmits burocràtics i l’endemà, divendres al migdia, després d’una interminable i angoixosa espera en dejuni, molta gana i molts nirvis per si arribava l’autorització de l’asseguradora, el Dr. Antoni Cañellas Trobat em va operar i em va posar una placa de titani mitjançant una cirurgia laparoscòpica. Atenció: si alguna dia teniu un accident per la muntanya, penseu que heu de presentar el part a la FBME de seguida que pugueu, per evitar retards en les intervencions que requereixen una autorització prèvia. Per qüestions urgents, no us faran esperar; però per a algunes intervencions, necessiten que presenteu els paper abans!

Així, divendres a mig dia em varen operar, l’endemà dissabte vaig passar el dia ingressada i el diumenge ja vaig tornar cap a casa, amb el braç semi immobilitzat amb un cabestrell, inflat com un globus i molt adolorit, però amb un bon pronòstic de recuperació, segons el doctor i les radiografies.

Els primers dies varen ser molt difícils i les nits encara pitjors, em despertava cada dues hores i em costava molt reprendre el son, tot i així, poc a poc tot va anar millorant. L’hematoma, la inflamació i el dolor eren importants i em passava moltes hores fent-me automassatge i amb el braç aixecat per drenar els fluids, i controlar un poc el edema. També embenava el braç amb benes coadhesives amb efecte compressiu, per evitar que els fluids tornessin a inflamar descomunalment el braç. De mica en mica vaig anar aprenent i al cap de cinc dies ja podia emprar un poc el ratolí: malgrat el dolor, hi havia feines a fer que no podien esperar! Sort d’en Ramon que em va ajudar molt, especialment en les feines que jo no podia fer de cap manera.

Vaig tenir la sort que aquells dies la meteorologia era molt favorable i aviat vaig poder sortir a caminar i me sentia molt feliç, donava gràcies per poder gaudir dels bells camins que hi ha devora casa meva. I encara més els dies que anava amb companyia. És curiós com quan un ho passa malament, aprecies molt més tot el que tens al teu voltant. Vull donar les gràcies una vegada més, ara per escrit, a totes les persones que es varen bolcar per fer-me la vida més agradable: en Ramon, la Mireia i la meva família en general; i els amics: Olatz, Maria, Loli, Juana Mari, Helena, Marga, Jaume… Gràcies a tots, no ho oblidaré!

El mes de març, encara amb molts problemes per moure el braç, em vaig tallar els cabells jo mateixa de forma radical, per facilitar-me la vida, i vaig dedicar hores i hores a caminar. Els dissabtes sortia i me recorria uns 40 quilòmetres en unes 6 hores: des de casa fins a Galilea i tornar, totes les urbanitzacions del Port d’Andratx… l’objectiu era passar una bona estona i no perdre la forma. Vaig arribar a caminar 146km en una setmana. També dedicava moltes estones a fer exercicis de rehabilitació pel meu comte, tots els moviments que podia suportar.

El mes d’abril ja em varen donar l’alta mèdica i el 5 de juny ja vaig participar en una cursa de muntanya, el Desafio Fas. Però la recuperació total ha estat molt lenta. Ha fet falta molta natació, molts exercicis i, sobretot, molta paciència. Avui, un any després, encara me falta aproximadament en 10% de mobilitat i un 10% de força, però tot arribarà!

Comparteix

2 comentaris. Leave new

  • Proceso largo q superaste por tu perseverancia, eres una luchadora!! Mi admiración es total!!! Eres mi referente!! 😍🌷💞

    Respon
  • Qué bien supiste gestionar este revés de la vida, con sabiduría y paciencia. ¡Muy fan tuya!

    Respon

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Fill out this field
Fill out this field
Introduïu una adreça electrònica vàlida.
You need to agree with the terms to proceed

Menú