WebMaster i TrailRunner

Pujar al Galatzó el mes d’agost

Família

Mai se m'hagués ocorregut pujar al Puig Galatzó el mes d'agost. Però na Kasia ha vingut a passar una setmana a l'Illa, a casa de la meva germana Lisa, i aquest era un dels seus objectius. Així que ens hem posat els despertadors ben d'hora, a les 5:30 hem partit cap a allà i abans de les vuit ja coronàvem el cim.

No hem patit gens de calor, hem tengut molt bona visibilitat i tota la muntanya per a nosaltres. Només hem trobat dues parelles quan baixàvem. La primera parella, possiblement filla i pare, pujava a peu. La segona parella, dos joves francesos, pujava corrent i a un bon ritme! Nosaltres hem caminat i corregut un poc, sobretot en Ramon.

En Ramon i jo ja hi havíem ascendit al Puig dues vegades fa uns anys, per produir un reportatge. En canvi, per a na Lisa i na Kasia era la seva primera visita i han quedat encantades. Ja planejam noves sortides.

El colofò ha estat una nedada a la Cala d'Estellencs, que estava impressionant de bon matí.

Amb un bon pla, Mallorca enamora, fins i tot el mes d'agost.

Hem començat la pujada amb llum de lluna.
Hem començat la pujada amb llum de lluna i hem vist la sortida del sol.
Pujant
En Ramon na Kasia i na Lisa al cim.
Pujant
Na Lisa i jo.
Pujant
En Ramon na Kasia i na Lisa, amb s'Esclop i el Port d'Andratx al fons.
Pujant
Baixant amb Estellencs al fons.
Pujant
Baixant…
Pujant
Baixant…
Pujant
Baixant…
Pujant
Baixant…
Pujant
Baixant…
Pujant
Baixant…
Pujant
Baixant…
Pujant
En Ramon senyalant una cova.
Pujant
Baixant…
Pujant
En Ramon corrent. El veieu allà molt lluny?
Pujant
Els corredors que ens hem trobat pujant, ja ens avancen de baixada.
Pujant
Na Lisa i na Kasia també s'animen a córrer.
Pujant
En Ramon baixant satisfet.
Pujant
Nedant a la Cala d'Estellencs.
Pujant
Tornant de la Cala.
Pujant
Encara ens quedaven forces!

La meva 1a travessia nedant

Natació

Ahir vaig participar a la Travessia Nedant de s'Estalella. No sé exactament la distància que vaig recórrer: el cartell anunciava 1800-2000 metres i he tardat 37 minuts (resultats en PDF).

Ha estat divertit compartir el matí amb amics d'Andratx, com en Javi Gallego i na Manoli, acompanyats de les seves respectives famílies, encantadors! I també m'ha agradat conèixer en persona molts amics del fòrum d'Atletes de Balears i de Facebook: Caty Pons, Teresa Prior, Pilar Morlà, Toni Morey, Ramón Mulet, Rafa Medina, Jose Luís Garcia, Katie Soos… Persones admirables!

Nedar a la mar imposa respecte. Quan era a la meitat de la travessia, bastant enfora de la costa, i he vist el fons marí, força clar i profund, m'he impressionat un poc. Tot i que nedava envoltada d'altres nedadors, m'he sentit molt indefensa i insignificant en la immensitat de la mar: uf!, hom ha de dosificar molt bé les energies en situacions com aquestes.

No obstant ha estat una experiència molt gratificant i engrescadora, i amb en Ramon ja fem comptes d'apuntar-nos a classes de natació per millorar la tècnica. Ell avui no ha participat, perquè s'està recuperant d'una lesió i encara no ho veu clar, però havent compartit el bon ambient que hi havia ahir a s'Estalella, segur que a la pròxima s'hi apunta, o no, Ramon?

Aquí us deixo unes fotos que ha fet en Ramon. N'hi ha moltes més al bloc de na Tere i d'altres al perfil de na Caty.

S'Estalella
S'Estalella, S'Estanyol, Llucmajor, amb Cabrera al fons.
S'Estalella
S'Estalella, Llucmajor.
Javi, la seva filla (dos nedadors de primera!), en Ramon i jo
Javi, la seva filla (dos nedadors de primera!), en Ramon i jo
Just abans de ficar-ne a l'aigua
Just abans de ficar-me a l'aigua
Envoltada de nedadors
Envoltada de nedadors
Sortida de les dones
Sortida de les dones, amb es homes darrera, esperant el seu torn.
Arribant
Arribant
Molt contenta d'haver-ho aconseguit
Molt contenta d'haver-ho aconseguit.

Marató de Barcelona 2011: objectiu complert

Curses, Maratons, Viatges

Diumenge vaig participar a la Marató de Barcelona 2011, la meva segona marató, després de la de Berlín. Aquesta vegada, malauradament vaig córrer tota sola perquè en Ramon s’havia lesionat durant els entrenaments. Ell em va acompanyar a la sortida, després se’n va anar a córrer pel litoral de Barcelona, i va arribar a temps per filmar el meu pas per la Plaça de Sant Jaume i el moment en què arribava a la meta.

L’experiència ha estat molt gratificant. Feia un dia esplèndid i hi havia molta animació pels carrers.

L’organització ja ha penjat, els resultats i algunes fotos i vídeos on se’m veu córrer 🙂

Marató de Barcelona 2011

ESOS LOCOS QUE CORREN: “Empiezan a correrla en la noche anterior, sueñan que trotan y a la mañana se levantan como niños en Día de Reyes”

Avui em ve de gust compartir aquest vídeo. És molt bo. Ha obtingut més de 260.000 visites en poc més de dos mesos. Si no podeu veure les imatges del vídeo, heu de clicar, vàries vegades sobre una creu que apareix a la cantonada superior dreta.

Escrit original

Yo los conozco.
Los he visto muchas veces.
Son raros.
Algunos salen temprano a la mañana y se empeñan en ganarle al sol.
Otros se insolan al mediodía, se cansan a la tarde o intentan que no los atropelle un camión por la noche.
Están locos.
En verano corren, trotan, transpiran, se deshidratan y finalmente se cansan… sólo para disfrutar del descanso.

En invierno se tapan, se abrigan, se quejan, se enfrían, se resfrían y dejan que la lluvia les moje la cara.
Yo los he visto.
Pasan rápido por la rambla, despacio entre los árboles, serpentean caminos de tierra, trepan cuestas empedradas, trotan en la banquina de una carretera perdida, esquivan olas en la playa, cruzan puentes de madera, pisan hojas secas, suben cerros, saltan charcos, atraviesan parques, se molestan con los autos que no frenan, disparan de un perro y corren, corren y corren.
Escuchan música que acompaña el ritmo de sus piernas, escuchan a los horneros y a las gaviotas, escuchan sus latidos y su propia respiración, miran hacia delante, miran sus pies, huelen el viento que pasó por los eucaliptos, la brisa que salió de los naranjos, respiran el aire que llega de los pinos y entreparan cuando pasan frente a los jazmines.
Yo los he visto.
No están bien de la cabeza.
Usan championes con aire y zapatillas de marca, corren descalzos o gastan calzados. Traspiran camisetas, calzan gorras y miden una y otra vez su propio tiempo.
Están tratando de ganarle a alguien.
Trotan con el cuerpo flojo, pasan a la del perro blanco, pican después de la columna, buscan una canilla para refrescarse… y siguen.

Se inscriben en todas las carreras… pero no ganan ninguna.
Empiezan a correrla en la noche anterior, sueñan que trotan y a la mañana se levantan como niños en Día de Reyes.
Han preparado la ropa que descansa sobre una silla, como lo hacían en su infancia en víspera de vacaciones.
El día antes de la carrera comen pastas y no toman alcohol, pero se premian con descaro y con asado apenas termina la competencia.
Nunca pude calcularles la edad pero seguramente tienen entre 15 y 85 años.
Son hombres y mujeres.
No están bien.
Se anotan en carreras de ocho o diez kilómetros y antes de empezar saben que no podrán ganar aunque falten todos los demás.
Estrenan ansiedad en cada salida y unos minutos antes de la largada necesitan ir al baño.

Ajustan su cronómetro y tratan de ubicar a los cuatro o cinco a los que hay que ganarles.
Son sus referencias de carrera: “Cinco que corren parecido a mí”.
Ganarle a uno solo de ellos será suficiente para dormir a la noche con una sonrisa.
Disfrutan cuando pasan a otro corredor… pero lo alientan, le dicen que falta poco y le piden que no afloje.
Preguntan por el puesto de hidratación y se enojan porque no aparece.
Están locos, ellos saben que en sus casas tienen el agua que quieran, sin esperar que se la entregue un niño que levanta un vaso cuando pasan.
Se quejan del sol que los mata o de la lluvia que no los deja ver.
Están mal, ellos saben que allí cerca está la sombra de un sauce o el resguardo de un alero.
No las preparan… pero tienen todas las excusas para el momento en que llegan a la meta.

No las preparan…son parte de ellos.
El viento en contra, no corría una gota de aire, el calzado nuevo, el circuito mal medido, los que largan caminando adelante y no te dejan pasar, el cumpleaños que fuimos anoche, la llaga en el pie derecho de la costura de la media nueva, la rodilla que me volvió a traicionar, arranqué demasiado rápido, no dieron agua, al llegar iba a picar pero no quise.
Disfrutan al largar, disfrutan al correr y cuando llegan disfrutan de levantar los brazos porque dicen que lo han conseguido.
¡Qué ganaron una vez más!
No se dieron cuenta de que apenas si perdieron con un centenar o un millar de personas… pero insisten con que volvieron a ganar.
Son raros.
Se inventan una meta en cada carrera.
Se ganan a sí mismos, a los que insisten en mirarlos desde la vereda, a los que los miran por televisión y a los que ni siquiera saben que hay locos que corren.
Les tiemblan las manos cuando se pinchan la ropa al colocarse el número, simplemente por que no están bien.

Los he visto pasar.
Les duelen las piernas, se acalambran, les cuesta respirar, tienen puntadas en el costado… pero siguen.
A medida que avanzan en la carrera los músculos sufren más y más, la cara se les desfigura, la transpiración corre por sus caras, las puntadas empiezan a repetirse y dos kilómetros antes de la llegada comienzan a preguntarse que están haciendo allí.
¿Por qué no ser uno de los cuerdos que aplauden desde la vereda?
Están locos.
Yo los conozco bien.
Cuando llegan se abrazan de su mujer o de su esposo que disimulan a puro amor la transpiración en su cara y en su cuerpo.
Los esperan sus hijos y hasta algún nieto o algún abuelo les pega un grito solidario cuando atraviesan la meta.
Llevan un cartel en la frente que apaga y prende que dice “Llegué -Tarea Cumplida”.

Apenas llegan toman agua y se mojan la cabeza, se tiran en el pasto a reponerse pero se paran enseguida porque lo saludan los que llegaron antes.
Se vuelven a tirar y otra vez se paran porque van a saludar a los que llegan después que ellos.
Intentan tirar una pared con las dos manos, suben su pierna desde el tobillo, abrazan a otro loco que llega más transpirado que ellos.
Los he visto muchas veces.
Están mal de la cabeza.
Miran con cariño y sin lástima al que llega diez minutos después, respetan al último y al penúltimo porque dicen que son respetados por el primero y por el segundo.
Disfrutan de los aplausos aunque vengan cerrando la marcha ganándole solamente a la ambulancia o al tipo de la moto.
Se agrupan por equipos y viajan 200 kilómetros para correr 10.
Compran todas las fotos que les sacan y no advierten que son iguales a las de la carrera anterior.

Cuelgan sus medallas en lugares de la casa en que la visita pueda verlas y tengan que preguntar.
Están mal.
-Esta es del mes pasado- dicen tratando de usar su tono más humilde.
-Esta es la primera que gané- dicen omitiendo informar que esa se la entregaban a todos, incluyendo al que llegaba último y al inspector de tránsito.
Dos días después de la carrera ya están tempranito saltando charcos, subiendo cordones, braceando rítmicamente, saludando ciclistas, golpeando las palmas de las manos de los colegas que se cruzan.
Dicen que pocas personas por estos tiempos son capaces de estar solos -consigo mismo- una hora por día.
Dicen que los pescadores, los nadadores y algunos más.
Dicen que la gente no se banca tanto silencio.
Dicen que ellos lo disfrutan.

Dicen que proyectan y hacen balances, que se arrepienten y se congratulan, se cuestionan, preparan sus días mientras corren y conversan sin miedos con ellos mismos.
Dicen que el resto busca excusas para estar siempre acompañado.
Están mal de la cabeza.
Yo los he visto.
Algunos solo caminan… pero un día… cuando nadie los mira, se animan y trotan un poquito.
En unos meses empezarán a transformarse y quedarán tan locos como ellos.
Estiran, se miran, giran, respiran, suspiran y se tiran.
Pican, frenan y vuelven a picar.
Me parece que quieren ganarle a la muerte.

Ellos dicen que quieren ganarle a la vida.
Están completamente locos.

Marciano Durán
Marzo 2008